Núria Català pinta les estrelles

No és segur que a Aire Nou tothom conegui la Núria Català...

La Núria ha deixat aquest món el cap de setmana d'Identi'CAT. A inici de tarda l'Annick Català, la seua neboda i airnovenca nos anunciava la seua mort... una trista notícia enmig d'una festa...

No vam reaccionar, estàvem amb la gent que calia fer menjar, estàvem amb la preparació dels actes de foc, estàvem tots una mica massa ocupats amb tot per a pensar amb la Núria...

Per a conèixer millor la Núria vos invitem a llegir el missatge manllevat al Casal de Perpinyà 

Però ha existit una relació entre la Núria i Aire Nou que potser que és important saber i recordar.

La Núria era amant de la llengua i la cultura catalanes. Aquest amor que nos ha fet coïncidir a moltes manifestacions i un amor la va portar a pintar paisatges però també sardanes i castells.

Si vos hi fixeu bé, al local, entre les dues afitxes que parlen de la llengua: l'edicte del 1700 sempre d'actualitat que prohibeix l'ús oficial de la llengua catalana i una Carta del Consell General del 2007 que se compromet a afavorir el bilingüisme i que no ha canviat res, hi ha una de les seues pintures, una pinya, un castell.

Quan van néixer els Castellers del Riberal se va posar en contacte amb nosaltres, va venir a un assaig al Fogar, nos va mirar i va dibuixar, i va fer fotos, i va tornar una i altra vegades.

Uns mesos més tard nos va invitar al vernissatge de la seua exposició sobre castells, en aquest moment va regalar un quadre a Aire Nou, un quadre que un antic airenovenc va fer seu.

Més tard, fa poc la Núria tornava a exposar al Casal de Perpinyà unes quantes de les seues obres. El dia de la inauguració nos va demanar de triar la pintura que més nos agradava, que aquesta seria nostra a final de l'exposició, és la que se troba a la Vilbau.

Ella, els castells els devia conèixer, potser més que nosaltres, era originària de Tarragona. No sabem si havia posat mai una faixa, si s'havia ficat mai dins una pinya, però dels castells en sabia les formes i els moviments. Això se reflecteix dins la seua obra. A dalt de tot una pintura seua on pilars, castells i sardans s'entremesclen. A sota un castell qu fa llenya i una sardana al peu del Castellet...

pintura edicte

pintura

B

D

foto casal

Avui hem acomiadat la Nuri al cementiri del Vernet de Perpinyà.

Molts recordarem Núria Català com la dona elegant, dolça i discreta cultivant un amor sincer per tot allò que podia il·lustrar la llengua i la cultura catalanes, la seva llengua i la seva cultura. D'aquí la seva vinculació i fidelitat al Centre Cultural Català de Perpinyà. Originària de Tarragona, conegué de ben jove la Retirada, el camp de Ribesaltes, la separació familiar, una estada difícil a París, el retorn en terra catalana a Prats de Molló i a Perpinyà. Molts recordaran també una faceta pública de la seva personalitat: Núria Català, pintora.

Aquesta dedicació i passió per la pintura li venia del pare, aficionat al dibuix. Dona lliure, a vegades rebel, vol perfeccionar-se i s’inscriu als anys seixanta als cursos nocturns per adults de l’Escola de Belles Arts de Perpinyà. D’ençà d’aquell moment no parà de crear: terrisses, escultures i sobretot dibuixos al llapis de carbó i pintures.

L’autodidacta es converteix en artista reconeguda i les seves exposicions són nombroses. La seva expressió artística va de la pintura figurativa a la pintura simbolista i es caracteritza per la color, la lluminositat i el moviment. Entre els nombrosos temes evocats dos sobresurten: la sardana i l’univers constel·lar.

Als 88 anys, ha deixat la gran rotllana dels seus amics sardanistes, catalans i pintors per enlairar-se cap als estels, per aportar la seva claror, llum i color al misteri de l’univers i vigilar-nos amb la benevolència de la seva dolça careta.

El Casal de Perpinyà.